dimecres, 28 de gener del 2009

Fins aviat!!

.


Ja des de ben petit, quan a l'hospital digueren que tenies el cor més gran del que és habitual, mai has deixat de demostrar-ho. És tant l'Amor que has escampat per tot arreu que, de la mateixa manera, ens agradaria creure que també el nostre has rebut, per tal que ara tot aquest afecte acompanyi la teva ànima en el camí de tornada.

Per trobar una bona definició d'allò que significa "acció", hauria d'aparèixer en el diccionari la teva foto al costat d'aquesta paraula, perquè fa trenta-vuit anys que vas arribar a aquesta bogeria d'escola que anomenem Món i, des de llavors, no has parat quiet ni un sol instant. Tot i així, sembla que, el teu cos tenia un límit i ara ja saps quin és.

Amb el convenciment que el temps no existeix, i amb el millor dels nostres somriures, et diem: Fins aviat!! Sense formalismes i sense data que assenyalar en el calendari, per així poder oblidar aquest dia i mantenir-te sempre present en els nostres cors tal com ets... O tal i com cadascun et veiem als nostres ulls.

Volem agrair-te, un cop més, tant i tan de bo com ens has donat a tots, fins i tot els mals de cap que has provocat per allà on has passat, perquè el cert és que a ningú, que hagi tingut la gran sort de poder-te conèixer, has deixat indiferent. La major part de tots ells, a més a més, t'estimem i així ho seguirem fent, perquè la teva presència perdurarà per sempre més en la nostra memòria.

T'estimo Nen,
Margarida

diumenge, 10 de juny del 2007

Para atenció, el teu regal és ací

Poques coses quedaven ja que cridessin la seva atenció, per allò de: “Hi ha quelcom més trist que no poder aconseguir les teves metes a la vida i és... Haver-les aconseguit totes”. Sentia que la seva vida no tenia gaire sentit perquè aquesta era sempre totalment previsible. Sentia que ningú no el necessitava, encara que s’alegressin de veure’l. Sentia que podia seguir acumulant coses, però que en realitat no posseïa res. Sentia un immens buit...

Era mitjanit quan sortí al carrer pensant que tot era foscor i soledat. Un captaire se li acostà i, amb un somriure als llavis, li digué: 'Preciosa nit d’estrelles ¿No li sembla?'... Va continuar passejant i una estona després, mentre pensava en la immensitat del silenci, la seva introspecció es va veure interrompuda per l’alegre cant d’uns ocellets que anunciaven el matí...

Va detenir el seu caminar. Es va dedicar a contemplar sense més, a provar de sentir, simplement a ésser... Just en aquell moment, una immensa llum va il·luminar tota la ciutat. Acabava de néixer un nou dia, ple de tantes oportunitats com colors reflectia la llum del sol. I va ser llavors quan va poder sentir la plenitud i la felicitat que li proporcionava el sentir-se part de tot allò.